7am. Plaça de Sant Corneli. Cinc membres del il·lustre Cecd10 han decidit llevar-se a aquestes intempestives hores, aquelles on el despertador surt volant per la finestra, per anar a fer l'olla de Vallfornès. Com que ahir va fer un dia de sol i calor, avui serà esplèndid augurem.
Trobats l'Àngels, en Pere, en Xavier, Judith i Ricard. Ens hem mirat. Un cop fet això, ens hem tornat a mirar. Un portava l’últim model de Goretex, l'altre una jaqueta de Windstoper i dos portaven pantalons curts. Com sempre, a manca d’insígnia que digui qui som, sempre hi ha mirar-nos. Això, mai no ho canviarem.
Havíem de sortir del aparcament de Vallfornès. Però com a bons membres del Cecd10, hem acabat sortint del pont de Muntanya i enviant l'horari al punt mes profund del pantà. Cap amunt, que això si que ho sabem fer.
I tot arribant a Sant Salvador, ens aixopluguem a la mateixa ermita, mirant-nos el cel que deixa caure la pluja. "Xirimiri" que diuen, "Calabobos" els altres. Es aquella pluja que et fa posar a recer quan comença. Desprès penses que no et mullaràs tant y surts... Finalment acabes amb una galipandria. Però no ha durat gaire, tot s'ha de dir.
Així, que ja decidit que no plou tant. I que escamparà. Continuem per Can Cuch tot enfilant el Coll de Palestrins i Sui.
Tic, tic, tic... es sent un sorollet de fons al cim del Sui.
- Quin ventet mes fred, no? -Comenta un dels nostres.
- Si. -Diu un altre que només porta un chubasquero sobre la samarreta.
Tic, tic, tic... es segueix sentint.
- Tic, tic, tic...? Que es aquest soroll?
- Mmmmmmm... Dec sssser jo que hem rererepiquennn les dddents. -Respon l'afectat ja tornant-se de color blau.
Així que marxem ràpid d’aquí, tot buscant la pista que ens portarà a les Carenes d'en Bosc. I una mica de protecció del ventet.
- Però... Ai la mare! Que fas?
- Jo? Doncs provar-me unes sandàlies que he comprat... ves. Tenen pinta de còmodes.
Tic, tic, tic... es torna a sentir com a soroll de fons.
I còmodes ho devien ser si han passat aquesta prova. Així que cap a la Carena d'en Bosc va el Cecd10. Dos Goretex, dos pantalons curts, sandàlies i un tic, tic, tic.... caminen sense parar. A vegades crec que quan ens veuen caminar, no ens tornen el "Bon dia" perquè estan en estat de shock. I per mostra la conversa amb un grup que ens hem trobat:
- Hola, Bon dia. -Diem contents perquè anem de baixada.
- Bon dia. -Ens responen amb l'alegria de qui va pujant. I afegeixen-. Aneu amb compte que al final esta una mica desfet.
- ¿eins?
- Que haurà volgut dir? -Anem rumiant tot el camí-. Hi haurà trossos difícils?
O siguem realistes, un cop fet el tros "desfet" que ens avisaven i que no era mes que una minúscula tartera amb dos pedretes. El que ha passat es que ens han mirat i ha pensat el que qualsevol diria si veu dos Goretex, dos pantalons curts, sandàlies i un tic, tic, tic... I com que l'imatge externa no mostra els aguerrits muntanyencs que som al Cecd10, passa el que passa.
Ja continuant per la carena hem anat seguint el corriol que la corona. A recer del ventet ja tot es veu millor. Caminant mandrosament, sense preses i amb alguna que altre aturada per veure el paisatge i menjar. Fins al Mojò.
- Puja molt? -Diu un.
- Res, 5 minuts i no gaire pendent. -Obté com a resposta.
- Espera que poso el cronòmetre.
- Però, però... Ja esta be! Sou una colla de desconfiats!
- Veus, veus... fiat tu dels 5 minuts!
- La mare que us va... Be, potser son 7!
I finalment Roca Centella. Des d'on es pot contemplar tota la volta que hem donat. Un mos i cap avall, que hem de perdre alçada. Corriols, pistes i els genolls una mica carregats de tant baixar fins al pont de Muntanya. En total 7 hores i 30 minuts. A ritme tranquil i amb parades. No hem fet la volta complerta cap el Turó del Samon, que ho hauria allargat 1 hora mes. Però ha estat una bonica sortida per repetir.
Trobats l'Àngels, en Pere, en Xavier, Judith i Ricard. Ens hem mirat. Un cop fet això, ens hem tornat a mirar. Un portava l’últim model de Goretex, l'altre una jaqueta de Windstoper i dos portaven pantalons curts. Com sempre, a manca d’insígnia que digui qui som, sempre hi ha mirar-nos. Això, mai no ho canviarem.
Havíem de sortir del aparcament de Vallfornès. Però com a bons membres del Cecd10, hem acabat sortint del pont de Muntanya i enviant l'horari al punt mes profund del pantà. Cap amunt, que això si que ho sabem fer.
I tot arribant a Sant Salvador, ens aixopluguem a la mateixa ermita, mirant-nos el cel que deixa caure la pluja. "Xirimiri" que diuen, "Calabobos" els altres. Es aquella pluja que et fa posar a recer quan comença. Desprès penses que no et mullaràs tant y surts... Finalment acabes amb una galipandria. Però no ha durat gaire, tot s'ha de dir.
Així, que ja decidit que no plou tant. I que escamparà. Continuem per Can Cuch tot enfilant el Coll de Palestrins i Sui.
Tic, tic, tic... es sent un sorollet de fons al cim del Sui.
- Quin ventet mes fred, no? -Comenta un dels nostres.
- Si. -Diu un altre que només porta un chubasquero sobre la samarreta.
Tic, tic, tic... es segueix sentint.
- Tic, tic, tic...? Que es aquest soroll?
- Mmmmmmm... Dec sssser jo que hem rererepiquennn les dddents. -Respon l'afectat ja tornant-se de color blau.
Així que marxem ràpid d’aquí, tot buscant la pista que ens portarà a les Carenes d'en Bosc. I una mica de protecció del ventet.
- Però... Ai la mare! Que fas?
- Jo? Doncs provar-me unes sandàlies que he comprat... ves. Tenen pinta de còmodes.
Tic, tic, tic... es torna a sentir com a soroll de fons.
I còmodes ho devien ser si han passat aquesta prova. Així que cap a la Carena d'en Bosc va el Cecd10. Dos Goretex, dos pantalons curts, sandàlies i un tic, tic, tic.... caminen sense parar. A vegades crec que quan ens veuen caminar, no ens tornen el "Bon dia" perquè estan en estat de shock. I per mostra la conversa amb un grup que ens hem trobat:
- Hola, Bon dia. -Diem contents perquè anem de baixada.
- Bon dia. -Ens responen amb l'alegria de qui va pujant. I afegeixen-. Aneu amb compte que al final esta una mica desfet.
- ¿eins?
- Que haurà volgut dir? -Anem rumiant tot el camí-. Hi haurà trossos difícils?
O siguem realistes, un cop fet el tros "desfet" que ens avisaven i que no era mes que una minúscula tartera amb dos pedretes. El que ha passat es que ens han mirat i ha pensat el que qualsevol diria si veu dos Goretex, dos pantalons curts, sandàlies i un tic, tic, tic... I com que l'imatge externa no mostra els aguerrits muntanyencs que som al Cecd10, passa el que passa.
Ja continuant per la carena hem anat seguint el corriol que la corona. A recer del ventet ja tot es veu millor. Caminant mandrosament, sense preses i amb alguna que altre aturada per veure el paisatge i menjar. Fins al Mojò.
- Puja molt? -Diu un.
- Res, 5 minuts i no gaire pendent. -Obté com a resposta.
- Espera que poso el cronòmetre.
- Però, però... Ja esta be! Sou una colla de desconfiats!
- Veus, veus... fiat tu dels 5 minuts!
- La mare que us va... Be, potser son 7!
I finalment Roca Centella. Des d'on es pot contemplar tota la volta que hem donat. Un mos i cap avall, que hem de perdre alçada. Corriols, pistes i els genolls una mica carregats de tant baixar fins al pont de Muntanya. En total 7 hores i 30 minuts. A ritme tranquil i amb parades. No hem fet la volta complerta cap el Turó del Samon, que ho hauria allargat 1 hora mes. Però ha estat una bonica sortida per repetir.
